La Gàl·lia s’ofega

Primer manament de qualsevol empresa: guanyar diners. Manament actualitzat a dia d’avui: no perdre’n (gaires). Els diners manen i els beneficis obren o tanquen portes. I el FC Barcelona actua com qualsevol altre empresa, posant preu a un discurs entranyable (Unicef i Masia), i a uns sentiments i valors poliesportius que daten des de la fundació del club. La junta actual, igual que l’anterior de Laporta, s’ha trobat unes seccions no professionals, algunes d’elles, deixades de la mà de Déu amb autèntiques excentricitats en el pressupost, com nombrosos bitllets d’avió d’anada i tornada cap a Veneçuela, Cuba i altres països sud-americans de jugadors blaugrana d’una d’aquestes seccions. Motius suficients per a qualsevol gestor per tancar la paradeta, i més per a un empresari made in ESADE. La junta dels power points de Laporta ja s’ho va trobar, i no va trigar gaire en desmuntar la secció de bàsquet femení blaugrana. La desorganització emmalaltia a l’anterior junta, com ara emmalalteix a l’actual.

Però l’actual es tracta d’una junta de fets consumats, de xifres, de calerons, sense explicacions sentimentals, només institucionals i amb un timing desconcertant. La recuperació de Núñez evoca a les interpretacions i necessitats econòmiques del club blaugrana, però també als enfrontaments Núñez-Cruyff. “Els diners al camp, no al banc”, va ser una de les màximes que van quedar de Cruyff cap a Núñez.

“Futboleros” o “peloteros” reconeguts i gestors inexpressius del Barça poliesportiu, Laporta i Rosell han estat, són i seran personatges hostils al Palau, símbol del Barça “més que un club”, eslògan ara en venda. El Palau sempre va ser la Gàl·lia de Laporta, i Rosell l’ha heretat amb la meitat de públic. I els d’ESADE sempre van amb les xifres per davant.

Advertisement